Ànimes alemanyes / Fotografies del Fabio Bórquez

El Fabio Bórquez ens explica el seu treball "Ànimes alemanyes":

"Ja fa alguns anys, Baudrillard advertia en l’art una tendència cap a l’”Alta definició”, a les seves paraules: “la perfecció inútil de la imatge”. A força de ser real, a força de produir-se en temps real, aquesta perfecció aniria restant poder a la màgica il·lusió.

Lector o no de Baudrillard, Borquez aconsegueix tornar aquesta il·lusió, i paradoxalment ho fa, aconsegueix amb les fotografies de persones reals – i per tant imperfectes -, però que es mostren en una dimensió afegida: una projecció sobre els seus cossos.

Les imatges d’aquestes “ànimes alemanyes” incentiven allò que per moments l’art, o tal vegada l’observador semblaven haver perdut: la contemplació. La mateixa que els filòsofs grecs van cultivar, i que al “consum artístic” actual semblaria haver cedit el seu lloc – de privilegi – les prestigioses autories, materials destriats reciclats i imatges quotidianes redimides.

L’objectiu no es volàtil ni efímer, és en tot cas una presència tangible que arrenca interrogants: som la imatge que ens retorna el mirall o la impressió que deixem a la consciència dels demés?; som el que nosaltres mateixos volem ser o el que ens falta per a ser-ho?; quin percentatge tenim de transparents i quin tant d’endevinalla? I així fins l’infinit, o fins que arribi el compta, a la taula del bar de la cantonada; i per a reincidir, alguna altra vegada.

Una imatge, qualsevol, té per costum retornar elements del nostre món, amb la condició vital de que alguna cosa manca: d’aquí que ens enganxi, la seducció. Els homes i dones que Borquez fotografia es recobreixen de les imatges que transcendeixen els límits que els cossos semblen imposar. Façanes, àngels, deus, rellotges, estructures, sants, creus que representen figures conegudes però que amaguen també la seva procedència, els seus sentits i vincles amb les figures.

Podem pensar aleshores que les imatges que Borquez no resolen el problema de la identitat a la manera dels iconoclastes, - que emmascaraven el problema de l’existència de Deu amb les seves representacions – més bé son imatges que es fusionen amb la persona per a crear aqueta il·lusió.

L’artista reprèn l’eterna paradoxa del coneixement: essent objecte i subjecte de natura diferent, i per tant aparentment incompatibles, és possible aleshores el coneixement?

I li dona un altre tomb, quan torna objecte al subjecte; ara serà el subjecte intentant prendre al subjecte, és això possible? Val la pena intentar-ho i contemplar-ho".

Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com