dilluns, 19 d’octubre de 2009

La vie est belle / Fotografies del David Vilanova


El David Vilanova ens explica el seu treball "La vie est belle":

"A les grans ciutats, sovint ens trobem tota classe de rodamóns. Molts d’ells en situacions molt diverses i en condicions difícils per a sobreviure, és a dir, passant nits d’hivern sota zero, cercant alguna cosa per menjar, on poder dormir, alguna cosa per vendre, etc. Ser rodamón és una vida molt complexa i amb moltes barreres a superar.

Aquest reportatge reflexa la vida d’un personatge un tant especial. El fet de qualificar-lo així és per diferents raons. En primer lloc, per ser un rodamón diferent a la resta, per les seves ganes de viure i sortir endavant. Per la seva personalitat, és a dir, una persona molt intel·ligent, amable i educada. Per voler fer un món millor des de la situació en la que es troba. Podria estar enumerant raons, però una última és perquè temporalment està vivint en un pis sense llum ni aigua, però amb unes parets on refugiar-se, quelcom que els rodamóns normalment no tenen. La vivenda és temporal, perquè en aproximadament un mes, tornarà a dormir al carrer com anys enrere.

Antonio Henrique Dos Santos, nascut a Portugal al 1960. Actualment viu a Barcelona, no especifico cap lloc concret perquè com ell bé diu ha sigut i és un rodamóns. Al seu passat havia viscut 32 anys a França. A l’arribar a Espanya, va viure a una cova amb més rodamóns, fins arribar als carrers de Barcelona.

Els dies els passa al carrer, ja sigui als parcs, a llocs que defineix com únics, buscant coure o compartint moments amb la gent i amb les seves amistats, com Andrea.

La seva vida va lligada als animals, en concrets els gossos. Fanny és el nom de la gosseta que l’acompanya a tots els llocs, te 14 anys i un ull cec, apart de tenir alguna malaltia que es manifesta a la pell. En ocasions, la vesteix i la posa guapa amb joies que troba a diferents llocs. La defineix com: “Te un llenguatge singular i tenim una força moral que entenem”. Abans Fanny va tenir un gos anomenat Lupi amb el que va compartir moltes experiències. Està enterrat a Montjuïc, a un lloc difícil d’arribar i al costat del mar. Les seves paraules sobre Lupi van ser: “Era un gos molt llest i un supervivent com jo”. “Sempre havíem viscut al costat del mar, aquí el mar és seu i és lliure”. A dues imatges podem veure a Lupi, reflectit a unes fotografies les quals fan referència als seus records.

El seu mitjà de transport és una bicicleta, on la va decorant amb el que troba. A la part davantera es situa Fanny, dins d’una típica bossa creada per ell. La resta és d’Antonio amb un seient una mica peculiar.

Els motius i/o objectius que em van empènyer a realitzar aquest projecte van sorgir el primer dia que vaig conèixer a Antonio. Va ocórrer al parc de sota casa meva quan vam mantenir una llarga conversa sobre diferents temes. Aquell mateix dia, en aquell home vaig veure que hi havia un personatge únic i ple de sorpreses. No em vaig equivocar i així va ser, a mesura que realitzava el reportatge em trobava alguna cosa que em sorprenia. Era entretingut compartir moments amb ell, ja que comparties temes d’actualitat amb una persona plena de cultura.

Totes les fotografies que composen aquesta vida al carrer, estan fetes amb el fi de veure el més allà del que veiem quan passegem pel carrer. Moltes vegades ens trobem amb molts d’ells i no fem ni un simple gest. Moltes vegades ens queixem per simples tonteries i no ens parem a pensar en lo malament que ho passen al seu lloc. Amb el “moltes vegades” podria nombrar quantitat de coses amb el fi de reflexionar sobre la vida que ens pot arribar a tocar i amb el fi d’ajudar a persones en situacions molt complexes.

Com a persona i fotògraf, dir que ha estat una experiència única i enriquidora poder compartir aquests moments amb Antonio, Fanny i la gent del carrer. T’adones de com viuen, que fan per sobreviure que hi ha gent que comparteixen els seus moments amb ells, que moltes vegades estan tristos, però que moltes altres més feliços que cap altre i que surten endavant amb el que poden. També t’adones que si algun de nosaltres poséssim un granet de sorra, podríem ajudar a gent que de veritat s’ho mereix. Aquest treball va dedicat a tots ells, especialment a Antonio".

Tota l'exposició a TERRAdeNINGU.com