A no ser que siguis de pedra, el primer que sents quan entres a un lloc com el memorial del camp de concentració de Dachau és compungiment. Una sensació de profund respecte als que van viure aquest horror et fa parlar en veu baixa, romandre en silenci i reflexionar sobre lo fàcil que és la nostra vida actual. Intentes imaginar com seria aquest lloc tant terrible dissenyat per albergar a 6.000 persones i que a finals de la guerra superava els 30.000.
Les històries personals narrades en primera persona a l’àudio guia et posen la pell de punta i et fan comprendre al grau que arribaven les tortures i l'esclavització, duent-te per cadascun dels racons d’aquest camp de concentració.
Per moments és difícil aguantar alguna que altra llàgrima. Un nus a l’estomac t’acompanya durant tota la visita.
L' entrada del camp encara ens mostrava algunes de les antigues vies dels trens que transportaven als jueus, arrancats de llurs famílies, al camp de concentració.
Les torres de vigia, les balles electrificades, els filferros d’espí no solament conformaven una paret inexpugnable, era també una tortura psicològica. Molts decidien acabar amb la seva vida de la forma més ràpida i indolora. Sortir corrent cap a la franja de gespa que separava el camp de barracons de la tanca electrificada. Amb sort en uns segons els vigilants de les torres et disparaven i acabaven amb tot.
La tristesa i l'obscuritat t’aixafen i et persegueixen durant tota la visita. No se si va ser més dur veure el forn crematori o la càmera de gas. En aquell instant no podia treure’m del cap una escena de la pel·lícula de la Llista de Schindler on desenes de dones nues creien que estaven a punt de morir asfixiades a unes dutxes normals.
La zona museu et permet veure les fotografies i les cares de les persones que van viure o morir allí, les seves nacionalitats, professions y com van esser torturats i explotats.
La presó es un altre dels llocs més compungidors. Allí també torturaven física i psicològicament a les persones que no complien les seves absurdes normes. Pel sol fet de fumar en un moment inapropiat et podien dur a passar 3 dies a una cela extremadament estreta.
Al sortir d’allí et fas altres preguntes. No parava de pensar en el tabú que podria suposar-li a la actual població de la ciutat parlar d’aquest tema. A fi de comptes allí van viure persones dels dos bàndols, torturadors y torturats. No va ser fa tant, segur que molts avis de la zona podrien explicar les seves pròpies vivències.
Haurà après el mon alguna cosa d’això? Està clar que no. És increïble com tornem a caure un cop més en els mateixos errors. Les guerres estúpides per un pedaç de terra, per parlar un o altre idioma, o per creences religioses.
Les històries personals narrades en primera persona a l’àudio guia et posen la pell de punta i et fan comprendre al grau que arribaven les tortures i l'esclavització, duent-te per cadascun dels racons d’aquest camp de concentració.
Per moments és difícil aguantar alguna que altra llàgrima. Un nus a l’estomac t’acompanya durant tota la visita.
L' entrada del camp encara ens mostrava algunes de les antigues vies dels trens que transportaven als jueus, arrancats de llurs famílies, al camp de concentració.
Les torres de vigia, les balles electrificades, els filferros d’espí no solament conformaven una paret inexpugnable, era també una tortura psicològica. Molts decidien acabar amb la seva vida de la forma més ràpida i indolora. Sortir corrent cap a la franja de gespa que separava el camp de barracons de la tanca electrificada. Amb sort en uns segons els vigilants de les torres et disparaven i acabaven amb tot.
La tristesa i l'obscuritat t’aixafen i et persegueixen durant tota la visita. No se si va ser més dur veure el forn crematori o la càmera de gas. En aquell instant no podia treure’m del cap una escena de la pel·lícula de la Llista de Schindler on desenes de dones nues creien que estaven a punt de morir asfixiades a unes dutxes normals.
La zona museu et permet veure les fotografies i les cares de les persones que van viure o morir allí, les seves nacionalitats, professions y com van esser torturats i explotats.
La presó es un altre dels llocs més compungidors. Allí també torturaven física i psicològicament a les persones que no complien les seves absurdes normes. Pel sol fet de fumar en un moment inapropiat et podien dur a passar 3 dies a una cela extremadament estreta.
Al sortir d’allí et fas altres preguntes. No parava de pensar en el tabú que podria suposar-li a la actual població de la ciutat parlar d’aquest tema. A fi de comptes allí van viure persones dels dos bàndols, torturadors y torturats. No va ser fa tant, segur que molts avis de la zona podrien explicar les seves pròpies vivències.
Haurà après el mon alguna cosa d’això? Està clar que no. És increïble com tornem a caure un cop més en els mateixos errors. Les guerres estúpides per un pedaç de terra, per parlar un o altre idioma, o per creences religioses.
Podeu veure l'exposició sencera a TERRAdeNINGU.com
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada