Pallassos sense fronteres

Kosovo, que declarà unilateralment la seva independència de Sèrbia el 17 de febrer de 2008, és un petit país de la mida de la comunitat murciana al bell mig dels Balcans. Poblat per dos milions d’habitants, intenta alçar el cap i aixecar-se després de la guerra que s’hi lliurà l’any 99.

A més de la destrucció física, en aquella guerra també s’hi va perdre un bé molt més difícil de reconstruir: la convivència multi ètnica. Moltes comunitats viuen aïllades i es relacionen ben poc amb els seus veïns, que desgraciadament tot sovint temen.

L’ONG Pallassos sense Fronteres realitzà entre maig i juny del 2008 una “caravana del riure” amb 50 actuacions per tot Kosovo, i per a tots els Kosovos. Els artistes Javier Rey i Javier Ariza del Teatro la Sonrisa de Burgos les primeres dues setmanes, i Luismi Pardo, Virginia Mergal i Pedro Izquierdo les dues darreres, van portar el somriure i la rialla a una terra on, la gran majoria, mai abans havia vist ja no pallassos, sinó ni tan sols teatre.

Van tenir l’oportunitat d’actuar en aïlladíssims enclaus albanesos al nord de majoria sèrbia, en poblets serbis que semblen presons amb un checkpoint de l’OTAN a l’entrada que els dóna protecció, en campaments de desplaçats d’ètnia rom, en assentaments de gitanos Ashkalis o egipcians, en poblets on viuen Bosniacs, i fins i tot en les perdudes muntanyes del sud del país on habiten els Goranis. A més, també van fer-se actuacions en hospitals, en alguns dels indrets que més sofriren els estralls de la guerra on molts dels assistents eren orfes i vídues, i en escoles en barris deprimits.

A part de portar el somriure i la rialla a poblacions que per motius ètnics estan aïllades, els Pallassos van aconseguir, allí on fou possible, unir les diferents comunitats. Així, “bolos” com el de Rabovce, on per primer cop els nens albanesos i serbis del poble es reunien per assistir a una actuació plegats, Orahovac/Rahovec, Plementina o Kamenica, van ser especialment feliços.

Rebre l’entusiasme d’aquest públic agraïdíssim, que xucla com una esponja tot el que se li dóna, que aguanta estoicament fins i tot sota la pluja, és una experiència molt especial pels artistes.

I pel que escriu aquestes ratlles, logista, fotògraf i càmera de vídeo, fou també impagable l’experiència de descobrir l’interior dels pallassos, la seva forma d’encarar la vida, de regalar a tort i a dret ocurrències i bromes, i adonar-me’n de com n’estan d’endollats al sentir de la gent, com en reben les descàrregues, i com els afecten aquestes emocions, molt endins, sota la capa de maquillatge somrient.

Tota la exposició complerta a TERRAdeNINGU.com