Streetpoems / Fotografies de Daniel Laurinc

En Daniel Laurinc ens presenta el seu treball "Streetpoems":

"Fa tres anys, quan vaig arribar a Barcelona, una de les coses que més em va fascinar era indubtablement la seva immensa llum - el gran Deu, el creador i el destructor. Era un turista qualsevol que va venir a passar l'estiu. Feia una setmana que els meus pares m'havien regalat la meva primera càmera. D'ella només coneixia un botó. El botó que congela. El botó etern.

Quan vaig començar a estudiar fotografia al IEFC, Barcelona va deixar de ser la ciutat de les Sagrades Famílies i es va despullar a racons estranys, finals de carrerons, amb personatges inquiets. Passes el que passes, la llum no deixava de fascinar-me. La perseguia per tots els carrers, dia rere dia, any rere any. Amb aquesta curiositat, quilòmetres als meus peus i la càmera penjada a la ma, van néixer les primeres fotos d'Streetpoems. Blanc i negre, pur i dur, agressiu i cru com la realitat mateixa. Poemes fotogràfics, plens de carajillos i trifàsics curts de llet.

Vaig començar a veure el carrer com un escenari teatral. La llum era perfecta, només havia de buscar els protagonistes, els llocs i l'atrezzo. Em vaig sentir un director que no parla, no toca, només observa, espera i escull el moment màgic. Desprès de fer les fotos, per les nits de lluna plena i d'ampolles buides, contemplava el seu significat.

Des de petit em fascinava lo misteriós, la quarta dimensió, el sisè sentit. Son coses que no es descriuen. Es senten. Com la por, la telepatia, l'amor, la fe, la mort, i la necessitat de vomitar. Va ser aleshores, quan Streetpoems es va convertir en un mirall de la meva ànima. Els carrers i els paisatges eren el meu tòrax. Els personatges eren... jo mateix.

Steetpoems és el balanç entre lo real i lo màgic, entre lo estàtic i lo sublim. És buscar alguna cosa on no està i negar la evidència de la realitat tal com la coneixem cada dia. Streetpoems oscil·la entre els somnis i la realitat, entre la llibertat i un món claustrofòbic, entre la fe i el aïllament."

Podeu veure tota l’exposició a TERRAdeNINGU.com

Mentalese / Fotografies de Daniel Laurinc

En Daniel Laurinc ens presenta el seu treball "Mentalese":

"Diuen que existeix un llenguatge d'idees. Que la nostra ment parla un idioma propi. Diuen que encara que no te paraules, te la seva sintaxis i també la seva semàntica. Això diuen. Ells. I ho van anomenar Mentalese.

Per suposat jo no entenc de res d'això. Tota la ciència cognitiva, les neurones i que sé jo que més, no és per a mi. Sóc un home d'aquí i d'allà. Sóc un home amb records, desitjos i fantasies. Molta fantasia. Potser massa."

El sexe. El bitllet més barat de la realitat que et condueix fins allà on tu vols. Millor que l'AVE, galetes de dolç de llet, un gol a la pròrroga, millor que tots els chupitos. El sexe. Un viatge que normalment agafen dos. O no.

El meu Mentalese fotogràfic és això. Un cocktail de desig, imaginació, frustració, aïllament que pots tenir sota els estímuls sexuals. Són llocs on mai has estat, cossos que mai has tocat, emocions que mai has tingut. O si...

Mentalese el vaig dur a terme durant el març de 2010 a Marsella durant un taller fotogràfic amb Antoine d'Agata. Sóc conscient de la seva influència visual, però no considero que aquest treball sigui només el resultat del "seu estil". Ha sigut després de deixar reposar durant un temps les fotografies, allunyat de la presencia d'Antoine, quan he arribat a la conclusió de que la influencia pot ser visual però no vivencial, i per consegüent, considero Mentalese com una obra pròpia.

Podeu veure tota l’exposició a TERRAdeNINGU.com