Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SEXE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SEXE. Mostrar tots els missatges

dijous, 4 de novembre del 2010

Mentalese / Fotografies de Daniel Laurinc


En Daniel Laurinc ens presenta el seu treball "Mentalese":

"Diuen que existeix un llenguatge d'idees. Que la nostra ment parla un idioma propi. Diuen que encara que no te paraules, te la seva sintaxis i també la seva semàntica. Això diuen. Ells. I ho van anomenar Mentalese.


Per suposat jo no entenc de res d'això. Tota la ciència cognitiva, les neurones i que sé jo que més, no és per a mi. Sóc un home d'aquí i d'allà. Sóc un home amb records, desitjos i fantasies. Molta fantasia. Potser massa."

El sexe. El bitllet més barat de la realitat que et condueix fins allà on tu vols. Millor que l'AVE, galetes de dolç de llet, un gol a la pròrroga, millor que tots els chupitos. El sexe. Un viatge que normalment agafen dos. O no.

El meu Mentalese fotogràfic és això. Un cocktail de desig, imaginació, frustració, aïllament que pots tenir sota els estímuls sexuals. Són llocs on mai has estat, cossos que mai has tocat, emocions que mai has tingut. O si...

Mentalese el vaig dur a terme durant el març de 2010 a Marsella durant un taller fotogràfic amb Antoine d'Agata. Sóc conscient de la seva influència visual, però no considero que aquest treball sigui només el resultat del "seu estil". Ha sigut després de deixar reposar durant un temps les fotografies, allunyat de la presencia d'Antoine, quan he arribat a la conclusió de que la influencia pot ser visual però no vivencial, i per consegüent, considero Mentalese com una obra pròpia.

Podeu veure tota l’exposició a TERRAdeNINGU.com

dimecres, 22 de setembre del 2010

Sexy Secret / Fotografies de l'Andrés Mauri


L'Andrés Mauri ens presenta el seu treball "Sexy Secret":

"
Tens un secret sexy, és morbós i humit, vermell i calent, excitant i pervers, no li ho expliquis a ningú, ni tant sols ho escriguis en algun lloc fosc i obscur, és solament per a tu, una fantasia de propietat privada sense concessions. Resta latent al teu interior, amagat entre els teus líquids, circulant sinuosament per les teves venes, fluint dins el teu interior a la espera que surti de dins teu o es dilueixi per sempre més.

Nota de l'autor: Aquesta sèrie ha estat possible gracies a la passió del meu avi per col·leccionar pornografia. Una passió que va iniciar en secret des de la seva joventut i que al llarg dels anys va acumular a les golfes fins el dia de la seva mort. Fotografies, il·lustracions, revistes, novel·les, vídeos... una fabulosa pinacoteca que els seus hereus van tirar a les escombraries ja que tenir un pare que col·lecciona marranades no queda bé de cara als veïns. D'aquest aquelarre van quedar unes fotografies amagades en una caixa d'eines, encara que potser en algun lloc encara quedin més tresors per descobrir."

Podeu veure tota l’exposició a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 20 de juliol del 2009

Ànimes alemanyes / Fotografies del Fabio Bórquez


El Fabio Bórquez ens explica el seu treball "Ànimes alemanyes":

"Ja fa alguns anys, Baudrillard advertia en l’art una tendència cap a l’”Alta definició”, a les seves paraules: “la perfecció inútil de la imatge”. A força de ser real, a força de produir-se en temps real, aquesta perfecció aniria restant poder a la màgica il·lusió.

Lector o no de Baudrillard, Borquez aconsegueix tornar aquesta il·lusió, i paradoxalment ho fa, aconsegueix amb les fotografies de persones reals – i per tant imperfectes -, però que es mostren en una dimensió afegida: una projecció sobre els seus cossos.

Les imatges d’aquestes “ànimes alemanyes” incentiven allò que per moments l’art, o tal vegada l’observador semblaven haver perdut: la contemplació. La mateixa que els filòsofs grecs van cultivar, i que al “consum artístic” actual semblaria haver cedit el seu lloc – de privilegi – les prestigioses autories, materials destriats reciclats i imatges quotidianes redimides.

L’objectiu no es volàtil ni efímer, és en tot cas una presència tangible que arrenca interrogants: som la imatge que ens retorna el mirall o la impressió que deixem a la consciència dels demés?; som el que nosaltres mateixos volem ser o el que ens falta per a ser-ho?; quin percentatge tenim de transparents i quin tant d’endevinalla? I així fins l’infinit, o fins que arribi el compta, a la taula del bar de la cantonada; i per a reincidir, alguna altra vegada.

Una imatge, qualsevol, té per costum retornar elements del nostre món, amb la condició vital de que alguna cosa manca: d’aquí que ens enganxi, la seducció. Els homes i dones que Borquez fotografia es recobreixen de les imatges que transcendeixen els límits que els cossos semblen imposar. Façanes, àngels, deus, rellotges, estructures, sants, creus que representen figures conegudes però que amaguen també la seva procedència, els seus sentits i vincles amb les figures.

Podem pensar aleshores que les imatges que Borquez no resolen el problema de la identitat a la manera dels iconoclastes, - que emmascaraven el problema de l’existència de Deu amb les seves representacions – més bé son imatges que es fusionen amb la persona per a crear aqueta il·lusió.

L’artista reprèn l’eterna paradoxa del coneixement: essent objecte i subjecte de natura diferent, i per tant aparentment incompatibles, és possible aleshores el coneixement?

I li dona un altre tomb, quan torna objecte al subjecte; ara serà el subjecte intentant prendre al subjecte, és això possible? Val la pena intentar-ho i contemplar-ho".


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com