Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ARQUITECTURA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ARQUITECTURA. Mostrar tots els missatges

dimarts, 29 de juny del 2010

I on és, casa meva? / Fotografies de Leonardo Fernández



En Leonardo Fernández ens presenta el seu treball "I on és, casa meva?":

"I on és, casa meva? és un projecte fotogràfic - artístic a l'àmbit de l'arquitectura, urbanisme i el paisatge que te com a objecte fer prendre consciència de la importància de la identificació dels habitants d'un lloc amb les seves pròpies vivendes i l'espai públic que constitueix el seu entorn. Per a tal efecte, s'ha produït un petit arxiu fotogràfic d'alguns dels polígons de vivendes de l'àrea metropolitana de Barcelona que serveix com a toc d'atenció sobre aquest tipus d'urbanisme i política de vivenda social basada exclusivament en el compliment de certs estàndards tècnics i interessos econòmics.

En algunes ocasions aquests polígons no constitueixen llocs des d'un punt de vista antropològic i son espais poc propensos per al desenvolupament de la vida social, amb la consegüent pèrdua de la identitat individual i la cohesió social. És important destacar la necessitat d'identificació dels habitants d'un entorn amb les seves pròpies vivendes i l'entorn en el que estan aquestes. Una vivenda no és el mateix que una casa; la casa és una vivenda que els habitants senten com a pròpia, permetent un arrelament social i cultural. Aquesta pèrdua d'identitat individual i col·lectiva s'allunya del concepte antropològic d'habitar i te com a conseqüències la marginalitat, el deteriorament de l'espai públic i la dissolució dels llaços socials. La importància d'aquesta reflexió radica amés en que aquests espais de l'entorn de Barcelona son models d'una realitat extensible a escala planetària, un fenomen local.

L'objectiu del projecte és difondre aquest marc de reflexió a través de la mirada ètica - estètica de la fotografia i aportar, humilment, nous elements de reflexió i anàlisi d'una realitat sociocultural i paisatgística que moltes vegades és deixada de costat.

En la cerca d'aquest llenguatge es van utilitzar punts de vista frontals, distants, que mostren els edificis com dibuixos tècnics d'arquitectura, sense fugues, plans i ortogonals. La composició de les imatges és sistemàtica i conceptual, freda i distant. A les imatges no hi ha res modificat, ni agregat, solament reflexa el que ja existeix, sense comentaris. La desolació i el aïllament d'aquesta fotografia objectiva manifesta un punt de vista molt clar. D'aquesta manera el projecte se situa entre la fotografia artística i la documental, rescatant la idea de la fotografia com a document, com a fonament de la història, i la importància de la fotografia analògica de gran format com a tècnica artística enfront l'avanç de la fotografia digital."


Amb la col·laboració del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts - Generalitat de Catalunya


Podeu veure tota l’exposició a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 15 de març del 2010

Paisatges Urbans / Fotografies de Nacho Gómez


En Nacho Gómez ens presenta el seu treball "Paisatges Urbans":

"Aquest projecte ens mostra una sèrie de fotografies de diferents espais de la ciutat. Les imatges, la major part preses de nit, ens convida a observar llocs quotidians que solen passar desapercebuts durant el dia a dia."



Podeu veure tota l’exposició a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 20 de juliol del 2009

Ànimes alemanyes / Fotografies del Fabio Bórquez


El Fabio Bórquez ens explica el seu treball "Ànimes alemanyes":

"Ja fa alguns anys, Baudrillard advertia en l’art una tendència cap a l’”Alta definició”, a les seves paraules: “la perfecció inútil de la imatge”. A força de ser real, a força de produir-se en temps real, aquesta perfecció aniria restant poder a la màgica il·lusió.

Lector o no de Baudrillard, Borquez aconsegueix tornar aquesta il·lusió, i paradoxalment ho fa, aconsegueix amb les fotografies de persones reals – i per tant imperfectes -, però que es mostren en una dimensió afegida: una projecció sobre els seus cossos.

Les imatges d’aquestes “ànimes alemanyes” incentiven allò que per moments l’art, o tal vegada l’observador semblaven haver perdut: la contemplació. La mateixa que els filòsofs grecs van cultivar, i que al “consum artístic” actual semblaria haver cedit el seu lloc – de privilegi – les prestigioses autories, materials destriats reciclats i imatges quotidianes redimides.

L’objectiu no es volàtil ni efímer, és en tot cas una presència tangible que arrenca interrogants: som la imatge que ens retorna el mirall o la impressió que deixem a la consciència dels demés?; som el que nosaltres mateixos volem ser o el que ens falta per a ser-ho?; quin percentatge tenim de transparents i quin tant d’endevinalla? I així fins l’infinit, o fins que arribi el compta, a la taula del bar de la cantonada; i per a reincidir, alguna altra vegada.

Una imatge, qualsevol, té per costum retornar elements del nostre món, amb la condició vital de que alguna cosa manca: d’aquí que ens enganxi, la seducció. Els homes i dones que Borquez fotografia es recobreixen de les imatges que transcendeixen els límits que els cossos semblen imposar. Façanes, àngels, deus, rellotges, estructures, sants, creus que representen figures conegudes però que amaguen també la seva procedència, els seus sentits i vincles amb les figures.

Podem pensar aleshores que les imatges que Borquez no resolen el problema de la identitat a la manera dels iconoclastes, - que emmascaraven el problema de l’existència de Deu amb les seves representacions – més bé son imatges que es fusionen amb la persona per a crear aqueta il·lusió.

L’artista reprèn l’eterna paradoxa del coneixement: essent objecte i subjecte de natura diferent, i per tant aparentment incompatibles, és possible aleshores el coneixement?

I li dona un altre tomb, quan torna objecte al subjecte; ara serà el subjecte intentant prendre al subjecte, és això possible? Val la pena intentar-ho i contemplar-ho".


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 9 de febrer del 2009

Auditori de Tenerife

Des de l’any 1.970 ja hi havia una demanda de la societat de Tenerife per a la construcció d’un Auditori. Després dels contactes previs amb el famós arquitecte espanyol Santiago Calatrava, l’Auditori de Santa Cruz de Tenerife arrancava amb aquest projecte tant espectacular durant l’any 1.991. L’obra, després d’ubicar-la en un projecte a diversos llocs, finalment es va situar a la nova zona d’expansió de Santa Cruz, a la vora del mar, al costat del Recinte Internacional de Fires i Congressos.

L’arquitecte s’inspirava en la forma d’una onada trencant per al disseny d’aquest singular edifici modern i innovador. D’estil potencialment modern i de caràcter simbòlic, l’Auditori està composat d’una sèrie de volums curvilinis, alguns d’ells revestits utilitzant la tècnica del “trencadís” , influència indubtable de Gaudí, en el que sobresurt per sobre del cos central de la forma corba de la cúpula de formigó. Aquesta majestuosa cúpula se situa ni més ni menys que a 50 metres d’alçada respecte a la plaça inferior que la rodeja.

Calatrava ens indica l’accés a l’interior del Hall principal de l’edifici mitjançant dos arcs enormes situats sobre una plataforma esglaonada. Ja a l’interior, el majestuós edifici compta amb diversos espais ben diferenciats: la Sala Simfònica, situada al nivell zero y un, té un escenari de 380 m² per un aforament total d’uns 1.558 espectadors. L’altra sala important, la Sala de Cambra, disposa de 150 m² i un aforament per a 428 espectadors. En definitiva, l’Auditori de Santa Cruz de Tenerife és sens dubte una construcció singular, símbol de l’illa de Tenerife i imatge de cara a l’exterior.


Tota l'exposició complerta a
TERRAdeNINGU.com