Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris exposicions fotogràfiques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris exposicions fotogràfiques. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 de setembre del 2009

Ressons de la Memòria / Fotografies del Jorge Fabián Castillo

El Jorge Fabián Castillo ens explica el seu treball "Ressons de la memòria":

"Un dels objectius d’aquest treball és trobar els valors que tenen les imatges per als seus propietaris com a elements que evoquen fragments de la seva pròpia experiència biogràfica a partir d’una fotografia.

Evidenciar la connexió entre imatge-subjecte mitjançant exemples de fotografies de diverses persones suposa fer una reflexió de la fotografia des d’un punt de vista proper, familiar i fins i tot quotidià, on l’espectador pot veure’s identificat amb les imatges exposades reflectint les seves pròpies experiències.

Aquesta recerca es reforça amb una gravació sonora (descarregar audiovisual) on el propietari de la imatge comenta la experiència a la seva fotografia, facilitant més informació al espectador interactuant amb les imatges, testimonis fefaents del valor evocador que te la imatge fotogràfica.

Sense més, la intenció de reivindicar la imatge fotogràfica com a un element representatiu i significatiu per a l’home a través del temps, mostra entre d’altres conceptes, una forta reverberació en l’identitat, en front a la imatge amb la que jutgem la nostra vida, els nostres canvis, el que anhelem, el que deixem, el que mantenim, el que estimem, el que s’ha acabat, el que vam ésser.

Una imatge pot ser compartida amb d’altres persones des del moment en que a cadascuna li recordi les seves pròpies experiències personals, el que no pot ser compartit és el record en si, aquest record que es viu interiorment en la pròpia persona".

Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 31 d’agost del 2009

Geografia humana del Gran Drac / Fotografies del Sergi Bernal


Sergi Bernal ens explica el seu treball "Geografia humana del Gran Drac":

"Com deia Zhang Liping, fotògraf xinès:

Des del caos dels colors del món, jo prefereixo i he escollit el blanc i el negre.

M’agrada la nit, que abraça i fa descansar el món, el negre és un color ric, tranquil i profund.

De l’altre part, el color blanc, com el dia, que mostra i eleva els elements, és franc, sincer, ple d’entusiasme i solemne.


Aquest projecte fotogràfic es va realitzar entre els mesos d’abril i maig del present any a les províncies xineses de Guangxi (广西省) i Guizhou (贵州), al sud-est del país. Províncies en que la seva població és bàsicament rural i es dedica a l’agricultura i concretament al cultiu d’arròs, cultiu d’inundació que ofereix uns paisatges excepcionals per la seva bellesa però a la vegada ofereix rostres, els dels seus habitants, durs i marcats per la seva inclemència.

El projecte intenta mostrar una part de la Xina (中国) actual, moment en que es coneix més el gegant asiàtic per la seva indústria, les Olimpíades del 2008 i les inversions que reben de països estrangers, país emergent econòmicament i caracteritzat darrerament per la seva modernitat.

Però el que jo mostraré no serà pas aquesta vessant més freda i familiar per mi, ni les seves ciutats cosmopolites, plenes de llums de colors i gratacels. Jo intentaré mostrar la cara més amagada i amable del país, misteriosa per mi, atractiva, cara que no és difícil de trobar però que resta en segon pla per la seva quotidianitat a Xina.

La meva visió l’he trobat endinsant-me a aldees i poblacions on els seus habitants, pertanyents al gran número de minories ètniques, com el Yao (瑶), Zhuang (壮), Dong (侗), Miao (苗) o Gejia (各家), manifesten la seva identitat amb vestimentes i llengües i viuen d’una agricultura de subsistència que utilitza els mètodes de conreu més ancestrals, la força de l’home o de la dona per a transportar grans càrregues, emprant eines antigues i simples però efectives i bous per a llaurar la terra, lents però sostenibles. Pretenc mostrar el seu dia a dia, el seu transitar pels camins que porten als camps de matí o de tornada a casa al capvespre, els seus rostres, marcats per anys de camp i per una climatologia adversa, els seus paisatges, bells i boirosos, i en definitiva la seva força com a poble a resistir aferrats als seus camps i tradicions com ja ho van fer anteriorment els seus pares i avis amb els peus nusos inundats per l’aigua i clavats a la terra".


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 3 d’agost del 2009

Amb dues rodes / Fotografies de l'Albert Garreta


L'Albert Garreta ens explica el seu treball "Amb dues rodes":

“Amb dues rodes” és el resultat d’un projecte personal que vaig dur a terme a la ciutat de Barcelona, i que està centrat amb la quantitat de bicicletes que hi ha a la ciutat i que no ens n’adonem quan passegem per la mateixa.

Al centre de Barcelona, lligades als arbres, a les baranes o als postes, que per això els ha instal·lat l’Ajuntament de Barcelona, hi trobem uns artefactes, sovint vells, destartalats, pintats amb uns tons pastel que ja no es duen, amuntegades unes a sobre d’ altres.

Mitjançant una òptica fixa de 50 mm la majoria de vegades, i a través de dues càmeres diferents, la Canon 20D primer i la Nikon D300 després, he anat retratant trossets d’aquestes màquines, i he intentat després a casa, mitjançant el treball amb Photoshop i amb Adobe Ligthroom, donar-les un “acabat” que transmetés el que elles per si mateixes ens feien veure, un passat gloriós transformat en un present decadent, quan més millor perquè cap lladregot se les endugui.
Línies, formes i colors, configuren l’eix central d’aquest treball, que durant alguns mesos he anat guardant a l’ordinador i que ara es pot veure.


Durant tot aquets temps me n’he adonat d’una cosa que mai hagués dit, una cosa que no m’hauria fixat si no hagués sigut a través del visor de la càmera, i és que Barcelona està literalment atapeïda de bicicletes velles, quasi destartalades que esperen pacients que algú en algun moment les tregui a passejar".



Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 27 de juliol del 2009

Centre de vida / Fotografies del Josep Echaburu


El Josep Echaburu ens explica el seu treball "Centre de vida":

"Un projecte fotogràfic de Josep Echaburu a la “Llar d’Avis Mossèn Vidal i Aunós”

És molt probable que el geriàtric sigui l’última llar d’una persona, el seu últim refugi, la seva darrera vivenda, d’aquí la facilitat en confondre aquests centres en sales d’espera, en coves de pena, en recintes de tristesa.

Molts dels reportatges que he realitzat sobre geriàtrics se centren en aquesta dimensió o bé mostren casos d’abusos o negligències cap a las persones ancianes.

Hi ha un altre realitat molt més comú, tot i que menys publicitada, que gira entorn a la vida que es crea als geriàtrics, a les noves amistats i nous amors que sorgeixen, a les partides de cartes o dominó, a les converses entre ancians, a les abraçades o plors entre companys, a les històries que cada avi guarda a la seva memòria, a les seves ganes d’estar i de compartir.

És una mirada d’alegria, una instantània d’esperança, és enfocar la quantitat de vida que es genera a un geriàtric".


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 20 de juliol del 2009

Ànimes alemanyes / Fotografies del Fabio Bórquez


El Fabio Bórquez ens explica el seu treball "Ànimes alemanyes":

"Ja fa alguns anys, Baudrillard advertia en l’art una tendència cap a l’”Alta definició”, a les seves paraules: “la perfecció inútil de la imatge”. A força de ser real, a força de produir-se en temps real, aquesta perfecció aniria restant poder a la màgica il·lusió.

Lector o no de Baudrillard, Borquez aconsegueix tornar aquesta il·lusió, i paradoxalment ho fa, aconsegueix amb les fotografies de persones reals – i per tant imperfectes -, però que es mostren en una dimensió afegida: una projecció sobre els seus cossos.

Les imatges d’aquestes “ànimes alemanyes” incentiven allò que per moments l’art, o tal vegada l’observador semblaven haver perdut: la contemplació. La mateixa que els filòsofs grecs van cultivar, i que al “consum artístic” actual semblaria haver cedit el seu lloc – de privilegi – les prestigioses autories, materials destriats reciclats i imatges quotidianes redimides.

L’objectiu no es volàtil ni efímer, és en tot cas una presència tangible que arrenca interrogants: som la imatge que ens retorna el mirall o la impressió que deixem a la consciència dels demés?; som el que nosaltres mateixos volem ser o el que ens falta per a ser-ho?; quin percentatge tenim de transparents i quin tant d’endevinalla? I així fins l’infinit, o fins que arribi el compta, a la taula del bar de la cantonada; i per a reincidir, alguna altra vegada.

Una imatge, qualsevol, té per costum retornar elements del nostre món, amb la condició vital de que alguna cosa manca: d’aquí que ens enganxi, la seducció. Els homes i dones que Borquez fotografia es recobreixen de les imatges que transcendeixen els límits que els cossos semblen imposar. Façanes, àngels, deus, rellotges, estructures, sants, creus que representen figures conegudes però que amaguen també la seva procedència, els seus sentits i vincles amb les figures.

Podem pensar aleshores que les imatges que Borquez no resolen el problema de la identitat a la manera dels iconoclastes, - que emmascaraven el problema de l’existència de Deu amb les seves representacions – més bé son imatges que es fusionen amb la persona per a crear aqueta il·lusió.

L’artista reprèn l’eterna paradoxa del coneixement: essent objecte i subjecte de natura diferent, i per tant aparentment incompatibles, és possible aleshores el coneixement?

I li dona un altre tomb, quan torna objecte al subjecte; ara serà el subjecte intentant prendre al subjecte, és això possible? Val la pena intentar-ho i contemplar-ho".


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 13 de juliol del 2009

Bea, retrat d’una identitat construïda


“...jo he viscut al la banda fosca del món, però el fosc de veritat durant molts anys. I això et dona avantatges per a viure al món “normal”. Sobreviure en aquelles condicions ja és un gran triomf. Si no et mata et fa invencible. Jo estic molt orgullosa de la meva experiència de vida. Y jo sóc el meu millor exemple...”

Entrevista de l’antropòloga Isabel Holgado a Beatriz 2005.


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 6 de juliol del 2009

Iraquians


“Iraquians” mostra la vida quotidiana de la població civil a l’Iraq, malgrat la situació de conflicte.

Les fotografies, fetes entre el desembre de 2003 i el gener de 2004, volen aportar una visió humana que fugi dels estereotips més bèl·lics del conflicte que es mostren als mitjans de comunicació.

Més enllà dels efectes de la guerra, els iraquians busquen la manera de viure amb normalitat.

La mostra és un reflex de com la seva vida continua girant entorn dels mercats, les botigues, els restaurants, les perruqueries... Una vida en què la família i, especialment, els infants adquireixen un paper primordial.


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 29 de juny del 2009

Nowa Huta, somni socrealista


Nowa Huta – És un barri símbol d’un somni utòpic de socrealisme i de la resistència de Polonia davant el govern comunista. Inicialment, havia de ser la primera ciutat fundada sobre el realisme social. Construida als anys 50 al oest de Cracòvia havia de ser una nova ciutat moderna i còmode per als seus habitants i treballadors de la gran fàbrica d’Acer.

Paradoxalment, Nowa Huta es va convertir en el centre de la resistència contra el govern comunista. D’aquí ja solament faltava un sol pas per derrocar el comunisme. El desmuntatge de l’estàtua de Lenin l’any 1989 es va convertir en el símbol d’aquesta derrota.

Avui dia, sembla que el temps no ha passat en aquest barri. Hi viu la mateixa gent, als mateixos espais hermètics i amb les mateixes històries. Encara que el comunisme polonès va desaparèixer, el barri guarda el seu esperit socrealista intacte.

En aquesta exposició, mostro un dia de cada dia, des del matí fins la nit. La vida del barri, les seves persones i els seus espais.

Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dimecres, 24 de juny del 2009

Light painting Earth


La tècnica del “light painting” requereix no solament tenir un domini absolut dels conceptes bàsics de la fotografia i la seva posada en escena, sinó un exhaustiu control de la llum; llum artificial que el fotògraf usa per pintar la escena i crear imatges fictícies dins la més absoluta realitat.

Qualsevol font lumínica pot formar part de la escena si se sap jugar amb ella. S’ha de conèixer la temperatura de color del dispositiu, la capacitat d’iluminació que té, la direccionalitat que adquiriran els raigs lumínics i com aquests afectaran a la toma resultant.

Aquesta disciplina fotogràfica fuig de la llum en proporció a com se sent atreta pels elements antics que per a la gran majoria de persones passen inadvertits i que per a la vista del fotògraf suposa una escena perfecta per a reflectir aquest instant que no tornarà a repetir-se.


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dimecres, 17 de juny del 2009

Estètica de l’artigrafia


L’artigrafia és un projecte estètic. Un postulat de creació.

Si l’art concep mil formes diferents d’expressió, si les percepcions de la concepció artística no son úniques, la artigrafia no és un element transgressor, sinó renovador de la estètica de l’art.

Mil vegades la ombra i la fredor construeixen el seu nom i embruten l’historia de l’art, mil vegades les modes emparen postulats mesquins que res no constitueixen, mil vegades del designi de l’art es veu sotmès a les dictadures i a la veu del poder.

Solament la veu autèntica preval entre les muses, el genuí te el suport de la ingenuïtat a vegades, el gegantí te essència de quotidianitat mil vegades, la veritat no es construeix solament amb diners, és el sacrifici i l’investigació de qui atorga els paravents de les muses.

La artigrafia neix davant la visió de mil mesquins estripats a les teles, davant l’esperpèntica veu de mi pinzellades sense forma, davant el dubte a la realitat de la veritat artística, davant el pas d’ingents quantitats de diners derivades a espais mediocres.

La artigrafia no pretén trencar les vestidures ni vestir sants, ni cerca seguidors ni acòlits, és un cant personal que no vol hereus, ni modes, ni refugis de personatges cèlebres.

La artigrafia és solament reflexió i suor, entreteniment i inspiració, i és investigació dins la soledat. Solament per divertiment i per la recerca d’un altre camí, per experimentació dins la mateixa experimentació, pel plaer de conèixer i cercar, per la necessitat de trobar, neix la artigrafia. I no te necessitat de que ningú la entengui o la comparteixi, la cerqui o la segueixi, doncs ens sí mateixa ja ha triomfat.



EL COLOR A L’ARTIGRAFIA

El color és la tonalitat i és el contrast de notes rítmiques, és embolcall de l’objecte i és l’ànima de l’objecte.

El color és energia i és fredor, és calidesa i és sobrietat.

El color és crit i catarsi, i és harmonia i equilibri.

El color és veladura i reflex, i tonalitat i ritme pausat. El color és espai inert i és força viva. El color és projecció d’ombra i dualitat amb la llum. El color és angoixa, i és riquesa, i és bellesa cromàtica i astral impuls creador.

El color és dinamisme i és pausa, i socronia, i ruptura, i renovadora esencia que debat la seva projecció a l’obra.

I el color s’agermana i fusiona amb d’altres cromatismes, com una comunió de ritme i harmonia, o es revela i lluita per sortir d’entorns sense forma i anodins.

És el color espai que submergeix el sentir dins sensacions de calidesa i d’harmonia, o és un xiscle estrident que colpeja furiós com un ganivet a l’ànima.

Regalem color, però regalem puresa, regalem equilibri en el que descansar la meva ànima cansada del diari anar i venir.


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dimecres, 10 de juny del 2009

Móns separats


L’egoisme, la lluita de poder i els lligams emocionals, moltes i moltes vegades empenyen a esser humà a viure relacions destructives i complexes, que amb el pas del temps van destruint l’essència de l’amor. I el que un dia era un sentiment, es converteix en una vaga i simple convivència entre dos éssers humans, cadascun defenent el seu espai i el seu món.


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dimecres, 3 de juny del 2009

Marroc Urbà (mercats populars)


Dins dels grans centres urbans marroquins, començant per Essaouira al centre oest del país, sobre la mar Mediterrània, passant per El Jadida, Casablanca, Rabat, Meknes, Fès i acabant pel d’Oujda, al nord-est del país, limítrofa amb Argèlia, es desenvolupen enormes mercats populars d’una vitalitat excepcional, que convoquen diàriament a milers de ciutadans i on tot es pot comprar i vendre’s.

Amb aquestes 61 fotografies que aquí s’exposen, es pretén mostrar, amb les seves similituds i diferències, el que constitueix el punt de reunió i el motor econòmic de les grans ciutats del Regne del Marroc i els diferents personatges que allí cohabiten.


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 25 de maig del 2009

Wonderful life...don't forget


Reflexió sobre la fragilitat de les nostres “còmodes” vides en el món occidental, on pensem que la paraula “guerra” queda molt lluny nostre.

Aquesta sèrie de fotografies realitzades durant l’estiu del 2008 a Bòsnia i Hercegovina, on van patir una cruent guerra no fa més de 13 anys, han estat expressament descontextualitzades, ubicant-les dins les nostres fronteres inventant-nos les identitats dels personatges.

A vegades, quan sento algunes notícies sobre conflictes econòmics, culturals i lingüístics dins l’Estat Espanyol em faig la següent reflexió: -“Pot ser que visquem en una bombolla de falsa seguretat a mercè del que decideixin unes quantes persones amb excés de poder?”.

Bòsnia i Hercegovina, agost del 2008.


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dimecres, 20 de maig del 2009

Venècia, entre canals


Quan un arriba a la ciutat de Venècia per primer cop, es veu envaït per un gran ambient de color, tranquil·litat i recolliment, o com a mínim és el que em va passar a mi.

I dic color perquè es veu impregnat per les façanes dels seus palaus i a les aigües dels seus canals, i dic harmonia perquè per entre els seus carrers recorren autèntics signes harmònics que fan sentir-se en un continu i agradable relaxament.

És per això que he volgut plasmar al llarg de les meves fotografies, en aquest constant anar i venir de les gòndoles sota els seus ponts i canals durant el dia i la nit, sense deixar de costat el seu color ataronjat i la verda aigua, fidels acompanyants en aquest trajecte.


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 4 de maig del 2009

Akai


Pots visitar l’exposició a Click!Expos (gestionat per Photoverbum) al Restaurant “La Llavors del Origen”, ubicat al carrer Ramón y Cajal 12, al barri de Gràcia. Barcelona. Fins a finals de maig de 2009.

Una mirada de Japó a vista d’ocell. Un país de contrastos i contradiccions, naturals i humanes. Un lloc on poder apreciar l’harmonia i la bellesa d’una terra exuberant i d’una tradició mil·lenària, que es manifesta en les seves construccions i en el caràcter de les seves amables i reservades gents.

La espiritualitat latent, que es deixa veure incús dins d’aquestes enormes urbs deshumanitzades on al tombar la cantonada et pots trobar un petit temple intimidat entre grans gratacels. El capitalisme salvatge.

Akai (vermell) és el color que tenyeix les icones del Japó, la fusta dels temples, el llum dels carrers nocturns, amb els seus neons i fanalets, fins la bandera. La meva mirada no pot abastar tota la immensitat de detalls que formen el ric caràcter japonès, però intenta oferir pinzellades intenses, instantànies de tot el que envaeix els sentits d’un fotògraf, o de qualsevol visitant, que tingui la sort d’aterrar en aquest racó d’orient.


Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 6 d’abril del 2009

Abans, després, ara...

Després de passar una època bastant dura de la meva vida, tenia la necessitat d’exterioritzar-ho, i posar així un punt i a part a una etapa per començar a dibuixar un altra, sense oblidar el passat i aprenent d’aquest.

Es tracta un treball molt personal, on apareixen unes fotografies molt sinceres i potser un pèl incòmodes, però que m’han servit per treure el que portava a dins i veure en imatges el que moltes vegades he intentat explicar en paraules.

Són imatges realitzades amb una càmera lomogràfica Diana, la qual treballa amb carrets de mig format 6x6. La decisió d’emprar aquesta càmera és sobretot perquè volia treballar amb carret, per la idea de la còpia única, que tot i que després pots fer milers de còpies més, mai serà igual que la primera. Així doncs, també té una visió una mica poètica i romàntica de la fotografia.

Una altra de les raons amb més pes és perquè no pots tenir mai el control total de la càmera, i no pots saber 100% segur que sortirà. És així com apareixen molts errors que fan que cada imatge cobri vida per si mateixa, introduint elements que un mateix no havia pensat.

És una mena de paral·lelisme amb la vida i amb la història que volia explicar, on tot s’acaba convertint en una mena de somni i res és controlable.

Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dimarts, 31 de març del 2009

Els Peseros, transport a Mèxic Districte Federal

El transport és un tema cabdal a una ciutat d’uns 30 milions d’habitants que s’han de desplaçar a diari d’una punta a l’altre del Districte Federal, capital de Mèxic, i als municipis colindants. Per això disposen d’una xarxa de metro, que opera dins els límits del D.F. i d’una immensa flota de transport col·lectiu, formada per Combis (petites furgonetes modificades per al transport de passatgers), Peseros (camions transformats) i autobusos. Tots ells possibiliten, i sovint entorpeixen, els desplaçaments interurbans.

El periférico és el gran cinturó vial que connecta les diferents parts de la ciutat. Aquesta autopista urbana és farcida de cartells publicitaris (espectaculares) que són l’únic descans per la vista (!) en aquest caòtic mar de vehicles. Per aquesta via circulen els Peseros en els que el següent reportatge està centrat. Aquests són un mitjà de transport molt adrenalínic ja que dins el flux de cotxes, sortegen obstacles i avancen vehicles de forma temerària, fent curses entre ells i frenant bruscament.

Els conductors, propietaris del vehicle, el “tunegen” al seu gust; no els hi falten alerons, tubs d’escapament modificats, enganxines, la seva música preferida a tot drap i la verge que els protegeix dels possibles accidents. En aquest rally urbà, tenen uns assistents al llarg del circuit, que esperen en determinats llocs, a mode de boxes, i els informen del temps que els porta l’últim Pesero que ha passat fent la seva mateixa ruta, a canvi d’uns pesos. Aquesta valuosa informació permet al conductor decidir si cal accelerar, per avançar el rival, o bé alentir la marxa per deixar més espai i, per tant, més possibles usuaris. I és que el sou diari d’aquesta gent depèn dels clients que aconsegueixin aquell dia. És un món que viu a velocitat de vertigen, que s’autoregula i dóna ocupació a milers de persones.

Tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

dilluns, 23 de març del 2009

Tota una vida



El Centre Residencial de l’Ametlla del Vallès acull persones que, per la tipologia de les malalties que pateixen o per les seves circumstàncies familiars, no poden ser degudament ateses al seu domicili. La Fundació Vallparadís en porta la gestió des del 5 de novembre de 1992 sota una concessió administrativa de part de la Generalitat.

El fet que a Catalunya aquests tipus de centres siguin més aviat escassos, comporta que es prioritzi l’ingrés de les persones que es troben en unes circumstàncies de salut més difícils. En conseqüència, aquesta residència esdevé sovint la seva darrera llar. La ubicació de la residència fora del nucli urbà de l’Ametlla, entre els camps de conreu del pla de Llerona, i el fet que alguns dels residents pateixin patologies que la població injustament proscriu, ha fet que aquest centre no hagi pogut gaudir del reconeixement que, per la tasca que duu a terme, mereix. La conseqüència pràctica és que la gran majoria de ciutadans del poble desconeix la residència i la seva funció social.

Cap a la primavera del 2008 començà a voltar-me pel cap que podria tenir interès fer conèixer la residència al poble de l’Ametlla mitjançant una exposició fotogràfica. Poc després, l’atzar em féu coincidir un dia amb la Lídia Casadessús i descobrir, casualment, que ella treballava allí. Vaig engrescar-la amb la idea i li vaig demanar que parlés amb la direcció del Centre. La directora, la Vicki Bonet, va creure en el projecte des del primer dia, em va donar totes les facilitats, i va animar-me decisivament a tirar-lo endavant.

Quasi empès pels esdeveniments, vaig trobar-me al bell mig d’aquesta feina que jo mateix havia provocat, sense saber massa bé com posar-m’hi ni què n’acabaria sortint. El resultat el teniu aquí: una selecció sobre més de 600 fotografies, retrats la majoria, on s’hi troben mirades d’honestedat (de qui se sap malalt), de resignació (de qui coneix bé què s’esdevindrà) i d’innocència (de qui ha tornat, sense saber-ho, a la infantesa). Són esguards que ens empenyen a fer-nos preguntes d’incòmoda resposta, que contenen tota una vida. I que mai no oblidaré.

L'exposició ha comptat amb el suport de la Regidoria de Cultura de l'Ametlla del Vallès.


Tota l'exposició complerta a
TERRAdeNINGU.com

dilluns, 16 de març del 2009

Luchador


La WWE (World Wrestling Entertainment), l’entitat encarregada de difondre la lluita lliure professional dels Estats Units d’Amèrica, mou milers de milions de dòlars gracies al famós espectacle que mescla lluita, teatre i acrobàcies. A Espanya es va posar de moda a mitjans dels anys noranta. Qui no recorda l’”Enterrador”, Hulk Hogan, John Cena o Triple H?

Però els Estats Units no tenen el monopoli, ja que la lluita lliure te les seves pròpies versions a d’altres països del món. I, entre aquests, ens trobem amb el cas de Mèxic, on aquest espectacle te una gran acceptació, malgrat que no tingui tanta repercussió mundial com la versió nord americana.

Les noies dels cartells, els lluitadors emmascarats, les caigudes, el presentador, els àrbitres, els llançaments de cadires, els salts acrobàtics. La Lluita Lliure. Realitat i ficció van agafats de la ma en un espectacle considerat pels seus practicants com un esport noble, sa i divertit. Un quadrilàter de 6 x 6 metres on es desenvolupa un espectacle que no deixarà ningú indiferent. A Mèxic tot ho criden: Luchador!


Tota l'exposició complerta a
TERRAdeNINGU.com

dilluns, 2 de març del 2009

World Press Photo 2008

Cada any, un jurat internacional independent format per tretze membres escull les fotografies guanyadores entre totes les enviades per fotoperiodistes, agencies, diaris i fotògrafs de tot el mon. Les fotografies participen dins d onze categories: noticies d’actualitat, temes d’actualitat, personatges d’actualitat, esports, fotografies d’acció, reportatges d’esports, temàtiques contemporànies, vida diària, retrats, natura, i art i entreteniment.

La exposició anual de les fotografies guanyadores pot veure’s cada any a 80 ciutats de 40 països, amb la condició de que totes les obres es puguin mostrar sense cap tipus de censura. El fet és que milers de visitants de tot el mon vegin aquesta exposició evidencia el poder de la fotografia per superar les fronteres lingüístiques i culturals. Ara també a TERRAdeNINGU.com.

La fotografia realitzada pel fotògraf estadounidenc Anthony Suau de la revista Time, ha estat la guanyadora del primer premi Word Press Photo of the Year 2009, Amsterdam, Holanda, anunciat el 13 de febrer. “US Economy in Crisis” mostra al detectiu Robert Kole assegurant-se de que tots els residents han abandonat la seva casa a Cleveland, Ohio, 26 de març de 2008.


Tota l'exposició complerta a
TERRAdeNINGU.com