Viale / Fotografies de Paula Burb

Paula Burb ens explica el seu treball "Viale":

"Es fa una llei recordar. Els que van viure la major part de les seves vides al poble competeixen per la memòria més exacta. Els magatzems de Ramos Generales conviden al temps a romandre. Els rellotges semblen córrer més ràpid.

Vaig conèixer Viale a través dels relats de la meva àvia Elena.

El meu avi Jacobo Israelson va fundar allà una botiga de Ramos Generales al 1908 i ella el va acompanyar al 1920 arribant a cofundar la primera escola Normal.

Rastrejant aquesta historia familiar vaig arribar al poble trobant molts més que vells records. A través de la calidesa que em van brindar els seus habitants vaig conèixer una ciutat que conserva la seva historia. El silenci i el lent transcórrer de les hores potser ajuden a aquesta permanència de la memòria.

Tot i a pesar de la fort presencia del passat, el temps és inflexible i el que avui sembla etern aviat canviarà i això és inevitable. Avui dia les transformacions succeeixen amb major acceleració, són desaparellades, però finalment acaben cobrint-lo tot.

Les fotografies d’aquest treball intenten registrar llavors tota aquesta atmosfera de suposada atemporalitat".

Podeu veure tota l'exposició complerta a TERRAdeNINGU.com

L’oblit de la memòria

El plantejament d’aquest treball ha estat mostrar com es el dia a dia d’una persona amb l’enfermetat de l’Alzheimer, una persona concreta, introduint-nos al seu interior, dins casa seva, un lloc íntim, on ella ha creat el seu univers.

Mostrant el que es important per a ella, els seus valors, ens ajuda a entendre com ha arribat fins aquí, el que te i com ho ha aconseguit.

La seva mirada es una mirada enrere, temps llunyans i pròxims que li son estranys i confusos. Un passat que ja no recorda al cent per cent, una veritat a mitges, un passat selectiu que comparteix amb el present incert, l’enfrontament del dia a dia no sap el que li portarà. El temps està parat, el matí es transforma en tarda, els dies es mesuren pels dolors que li apareixen amb el Sol. No hi han obligacions ni necessitats, com nosaltres les entenem, un oblit prolongat i preocupant.

Cada vegada que un torna a casa seva es com un “dejà vu”, com si alguna cosa no hagués canviat, les mateixes preguntes, les mateixes converses, fins i tot les mateixes flors.

Quan creues la porta es repeteixen les mateixes seqüències metòdiques, una rutina, ja saps el que et trobaràs, com i a qui.

Aquesta es la realitat de la Carme, una dona de 78 anys que ha viscut una vida plena de dificultats i que ara a l’actualitat ens transforma el seu passat, el maquilla i el dibuixa, com a ella li hagués agradat tenir.

Uns records que tremolen, sense solidesa, ni tant sols son records, es perden en un sospir, una part s’ha quedat pel camí, on es barreja la veritat i la ficció, compartint el mateix escenari, un petit escenari que es casa seva, on passa la gran part del temps, sortir es una petita gran aventura.

Ara els dies que li queden es mesuren per angusties i dolors, que la acompanyen dia i nit, tot això sota el control dels seus fills, que li vigilen el seu dia a dia, intentant potenciar els seus records amb jocs, mirant fotografies, recordant cançons, olors, la seva vida, la dignitat d’una persona que l’únic que desitja és estar on sempre ha volgut estar, casa seva.

Tota l’exposició complerta a TERRAdeNINGU.com